POEMA  LLIURE,   D’AMOR  I  DE  CRISI  (Poema)    

 Obre el llum;

obre el llum, Afrodita marina,

que vull afrontar el desig que em provoca

la teva nuesa de marbre.

La mel del teu pit;

el foc del teu ventre.

Afrontar

el perill que comporta cremar-se plegats.

Vetllar tota la nit fins que l’aire s’inflami

de llum. De colors irisats.

Esbrinar, esmicolar, absorbir el misteri

que duus als cabells.

El perfum

oriental i exquisit

que em pertorba fins a l’infinit.

(Mentrestant,

encén la bombeta ecològica

que ens han regalat a correus.)

Però tu

imagina’t el sol i la lluna.

Somiem que la deessa Tanit

ens regala el seu llit eivissenc

bressolat pels vents;

embolcat tot de cants de sirenes

i roges albades;

i gronxat per les ones d’escuma  d’argent i de sal.

Obre el llum.

Que demà tornarem als contractes precaris.

A  patir l’opressió de les targes de crèdit.

A l’abús de poder de reformes injustes.

Als acomiadaments

gratuïts d’empresaris amb manca d’escrúpols

(que prèviament s’han engolit el patrimoni de l’empresa).

A l’estat de les retallades;

a l’hivern de la crisi.

Però avui,

aquesta nit,

feta d’estius calents i d’ametllers florits;

de riuades de lluna i guspires d’estels

de llet I mel, i vins especiats que  embriaguen;

i de núvols de rosa que tenyeixen el cel;

sense roba ni pors, vine;

vine i abrasa’m,

però abrasa’t amb mi que m’abraso i em cremo.

Ens fondrem en la nit que amb tú sempre és albada.

Nedarem en fluïds de sal i de nacre

que el teu llit ompliran amb onades de mar.

Amb fruïció beurem els nèctars saborosos

sense copes ni gots de les fonts naturals;

i vibrants i enfebrats fins al paroxisme;

nostres cors bategant a l’hora, plegats;

emplenant-nos d’amor tots dos al mateix ritme

gaudirem amb delit fins el clímax final.

                                       Miguel Sánchez